Manfred
Aramateix
Novembre obria els seus braços
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
On són els ocells d'ales blanques?
On és la salvatge remor?
On és la memòria marina?
D'escuma i elisi del nord?
I mut, contemplant la tragèdia
recordes quan vares fugir
d'aquella Alemanya boirosa
on res no hi tenia sentit.
Però Manfred, què li han fet al mar
que l'aigua s'ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruten tot?
Però Manfred, què li han fet al mar
Que t'han atravessat el cor,
amb llances de misèria, l'atlàntica bellesa
que ho inundava tot?
Novembre obria els seus braços
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissat dels dofins?
I diuen les bruixes marines
que et veuen vagar pels esculls
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mars de tristesa als teus ulls.
Manfred Gnadinge, feia més de trenta anys que havia
abandonat Alemanya per instal·lar-se a Camelle
(Costa da Morte - Galícia). A redós d'una senzilla
barraca on vivia que havia anat bastint un museu
d'escultures fetes de pedres i elements estranys que
duia el mar que conformaven l'expressió artística de la
seva renúncia a la vida convencional. Tot se'n va anar
en orris quan el petrolier Prestige vessà la seva
càrrega en enfonsar-se prop de la costa. Manfred
Gnadinge, en veure destruïda la seva obra i el seu
hàbitat, l'únic que tenia al món, deixà de menjar, de
medicar-se i morí el 28 de desembre de 2002.
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
On són els ocells d'ales blanques?
On és la salvatge remor?
On és la memòria marina?
D'escuma i elisi del nord?
I mut, contemplant la tragèdia
recordes quan vares fugir
d'aquella Alemanya boirosa
on res no hi tenia sentit.
Però Manfred, què li han fet al mar
que l'aigua s'ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruten tot?
Però Manfred, què li han fet al mar
Que t'han atravessat el cor,
amb llances de misèria, l'atlàntica bellesa
que ho inundava tot?
Novembre obria els seus braços
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissat dels dofins?
I diuen les bruixes marines
que et veuen vagar pels esculls
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mars de tristesa als teus ulls.
Manfred Gnadinge, feia més de trenta anys que havia
abandonat Alemanya per instal·lar-se a Camelle
(Costa da Morte - Galícia). A redós d'una senzilla
barraca on vivia que havia anat bastint un museu
d'escultures fetes de pedres i elements estranys que
duia el mar que conformaven l'expressió artística de la
seva renúncia a la vida convencional. Tot se'n va anar
en orris quan el petrolier Prestige vessà la seva
càrrega en enfonsar-se prop de la costa. Manfred
Gnadinge, en veure destruïda la seva obra i el seu
hàbitat, l'únic que tenia al món, deixà de menjar, de
medicar-se i morí el 28 de desembre de 2002.
Encontrou algum erro na letra? Por favor envie uma correção clicando aqui!