A la profunditat del bosc

Amagat dins del bosc, espantat pel dolor, viu en soledat
un cor que fa temps vaig abandonar, que mai no he oblidat.
Tant de temps contemplant com la gent va marxant cap a l'obscuritat...
Mentides d'un passat, que avui s'han tornat crua realitat.

Malgrat la foscor del meu dolor, encara queda claror sense tu...

És la meva vida: no ploraré mai.
Aquesta realitat implica falsedat.
No vull aferrar-me i viure del passat.
Ets la meva llum, tu em guiaràs.

Contemplant com el temps va passant, va marxant, i encara sóc aquí...
No sé si el color d'aquest cel tan blau durarà per sempre més.
Renegar, refusar, aconseguir oblidar tot aquest passat...
Aconseguirem gaudir del futur si lluitem pel nostre amor.

I, així, d'un somni despertarem, el temps recuperarem, volarem.

És la meva vida. Si em dónes la mà,
em fas oblidar la freda obscuritat.
Si et quedes amb mi, començaré a sentir
que ets la meva llum. Tu em guiaràs.

És la meva vida, no ploraré mai.
Aquesta realitat implica falsedat.
No vull aferrar-me i viure del passat.
Ets la meva llum, tu em guiaràs.

No podré plorar per sempre, amor.
Una eternitat i només tu...